L’estiu té nosequè, al menys per mi, que crea una melancolia estranya, una alegria de vegades subtil, de vegades eufòrica que em porta a una tristesa feliç, no se descriure-ho molt bé però és una barreja de sentiments forçats pel record crec.
Acostumo a recordar amb força fidelitat moments viscuts del passat, especialment els moments d’estiu. La veritat és que si em quedés atrapat en el temps (com la fantàstica pel·lícula del Bill Murray i la seva marmota), no m’importaria si el dia escollit fos en ple estiu, de vacances, de fa 16 anys o de fa tres, tant se val, però estiu... No se com es comptabilitza la felicitat, jo la mesuro en feliç i molt feliç i així com durant l'any acostumo a ser feliç (del 1 al 10 un sis o un set), quan arriba l'estiu soc molt feliç (un nou i mig) i cada estiu tinc més motius per estar-ne perquè cada temporada un té més moments per recordar... Sé que quan un recorda massa els moments passats es considera que la persona se sent gran, potser és així, no m’agrada sentir que em faig gran però en cap cas m'hi sento (d'edat al menys).
És potser per això que per aquesta època tinc aquestes sensacions contradictòries que provoca la melancolia, aquesta alegria trista provocada pels bons records i la bona companyia.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada